Complexitat socioecològica del fenomen i rebuig de solucions o explicacions simplistes.
Els incendis forestals a Espanya són un fenomen socioecològic d’alta complexitat on interactuen variables ecològiques, demogràfiques, econòmiques, culturals, tecnològiques i de governança. Aquesta complexitat exigeix polítiques públiques integrades i basades en evidència, així com marcs de coordinació interinstitucional que superin plantejaments sectorials o dicotomies simplistes. El biaix urbà en la producció i consum d’informació sobre incendis, juntament amb l’escassa especialització periodística, filtra la complexitat cap a narratives simplistes o conspiratives. Una comunicació de risc veraç, contextualitzada i continuada (no només en campanya) hauria de ser part estructural de la prevenció.
La tan difosa classificació dels incendis en “generacions” no té validació científica, barreja trets del comportament del foc amb trets del dispositiu (un factor extern i mutable), i la seva segmentació temporal resulta inconsistent amb evidències històriques. En particular, l’abús del terme als mitjans de comunicació ha afavorit un relat catastrofista i determinista. Caldria substituir-la per una classificació que segueixi el mètode científic.
La ignició com a causa directa i la jerarquia de factors.
L´única causa directa de l´inici de l´incendi és la ignició, d´origen natural (fonamentalment raigs) o humà (intencionalitat, negligències, accidents). El canvi climàtic i altres factors indirectes agreugen les condicions de propagació, però no supleixen la necessitat d’abordar amb prioritat la prevenció d’ignicions, especialment les d’origen humà, on hi ha més marge d’actuació.
La major part dels incendis intencionats responen a motivacions rurals (cremes agrícoles, regeneració de pastures, conflictes locals). És imprescindible orientar la prevenció cap a la modificació de pràctiques de risc i la intervenció social en col·lectius i territoris concrets.
Contextualització del fenomen
En termes comparats, Espanya no se situa entre els països amb pitjors indicadors globals o mediterranis; l’ús del terme “megaincendi” en el discurs públic espanyol indueix a percepcions alarmistes i allunyades de l’evidència. Les darreres dècades mostren a Espanya descensos sostinguts del nombre d’incendis, de la superfície total cremada i de la mida mitjana per sinistre. Paral·lelament, els grans incendis forestals són avui menys freqüents en nombre, però més grans. Aquest “indicador discordant” s’explica per l’alta eficàcia del primer atac en dies no extrems i per la concentració creixent del risc en finestres meteorològiques molt desfavorables.
Singularitats territorials: l’Espanya despoblada.
L’anomenada “Espanya despoblada” registra menor incidència relativa (en nombre, superfície i grans incendis forestals) que l’Espanya més poblada. Aquesta darrera dada demostra que la relació entre despoblació rural i incendis forestals no respon al tòpic àmpliament difós que associa menor densitat demogràfica amb més risc: el veritable factor crític no és la despoblació en si, sinó la desvinculació de la societat amb la gestió i els aprofitaments forestals. Per tant, la solució no passa únicament per repoblar el medi rural, sinó per promoure una vinculació econòmica, social i cultural amb la gestió forestal sostenible, integrant polítiques que fomentin l’aprofitament ordenat dels recursos, la bioeconomia i l’educació forestal.
Sistemes dextinció: professionalització, límits i eficiència.
La professionalització del dispositiu des de la dècada de 1990 (operatius autonòmics, BRIF, UME) ha estat el factor principal que ha causat l’evolució favorable de gairebé tots els indicadors d’incendis. Tot i això, l’increment de la despesa en extinció s’ha realitzat a costa de la inversió en gestió forestal i prevenció, reduint l’eficiència sistèmica. La utilitat marginal de continuar ampliant mitjans d’extinció és decreixent si no es reequilibra la despesa cap a prevenció i maneig del combustible. L’existència de divuit dispositius (Administració General de l’Estat i 17 comunitats autònomes) exigeix estàndards comuns, interoperabilitat, avaluacions comparables i mecanismes de desplegament coordinat en episodis de simultaneïtat de grans incendis forestals. Manquen sistemes estables i comuns per avaluar estratègies, tàctiques i eficiència cost-resultat del dispositiu; cal la rendició de comptes amb indicadors homogenis (temps de detecció i arribada, èxit del primer atac, pèrdues evitades, seguretat operativa). La millora contínua requereix avaluacions comparables postincendi entre dispositius i la publicació periòdica de dades interoperables.
Desacoblament entre expansió de la vegetació forestal i gestió activa.
L’expansió sostinguda de la vegetació forestal no és un problema en si mateixa sinó una recuperació natural dels ecosistemes com a conseqüència de la disminució de la pressió humana sobre ells. El problema és la seva expansió sumada a la manca de gestió forestal a totes les forests: és urgent intensificar la gestió, l’aprofitament i la conservació de totes les forests, mitjançant criteris de silvicultura multifuncional, aprofitant al màxim les capacitats socials, implicant tots els agents públics i privats, dotant de mitjans i fons suficients, i sent conscients que això rendirà fruits.
Superar els prejudicis antiselvícoles existents a gran part de la població urbana és essencial per complir aquest objectiu. La societat ha de comprendre que la gestió forestal no és una amenaça per a la natura, sinó una eina per a la seva conservació i resiliència davant del canvi global. Això permetrà revaloritzar els productes forestals nacionals i les cadenes de subministrament de proximitat, alineant conservació, ocupació rural i reducció de combustible.
Canvi climàtic: finestres de criticitat i anticipació operativa.
El paper del canvi climàtic en els incendis forestals a Espanya ha estat molt sovint extremadament simplificat en el debat públic, i ha estat utilitzat com a explicació simplista d’aquest fenomen complex. És cert que la major freqüència de situacions sinòptiques adverses concentra el risc en períodes breus amb nits menys oportunes per al control, afavorint que els pocs incendis que escapen esdevinguin més extensos. Per això, s’imposa un enfocament d’anticipació: sistemes d’alerta de “dies/episodis de capacitat excedida”, preposicionament de mitjans, restricció temporal d’activitats de risc i protocols de decisió escalables.
Incendis forestals, incendis rurals.
L’expansió de la interfície urbanoforestal i la gran extensió de la interfície agroforestal incrementen tant la probabilitat d’ignició com la complexitat de les operacions i l’exposició de persones i béns. És prioritària la integració amb polítiques d’urbanisme, agricultura, infraestructures i protecció civil, atès el caràcter creixentment rural, i no sols forestal, de les emergències per foc. La prevenció eficaç requereix programes específics sobre les pràctiques de risc, com ara les dels treballs agrícoles.
Per sintetitzar…
“Apagar millor” sense “gestionar més” és una estratègia amb retorns decreixents. L’equilibri virtuós combina prevenció social, gestió forestal activa, anticipació meteorològica, disseny territorial defensiu, coordinació multinivell i avaluació i aprenentatge continus.
Fonts:
- del Corral, I. P. S. D. Capítulo 1. Una perspectiva general de la problemática actual de los incendios forestales en España. La gestión de los incendios rurales. La sostenibilidad y los modelos de protección: entre la profesionalización y el voluntariado. Fundación Democracia y Gobierno Local. Serie: Claves del Gobierno Local, 50. ISBN: 979-13-991427-2-3
- Imatge: es.euronews.com
Flora ornamental i biodiversitat de Barcelona 